"Yanki tu!"

Si sóc yanki jo, ets yanki tu.

Capficada encara en perquè em diuen yanki a mi si yanki per excel·lència és algú procedent dels estimats i odiats Estats Units, us explico perquè em vaig quedar amb les ganes d'oferir la raonada resposta de: yanki tu!!

En un país on el béisbol és l'esport nacional i mitja vida transcorre en centres comercials -qui té compra i qui no té passeja- al més pur estil nord-americà (fins i tot s'explica amb orgull que Caracas té el centre comercial més gran de tota llatinoamèrica), qui té els sants pebrots de dir-me a mi yanki, que em surten alèrgies només veure aquells aparcaments de quatre pisos???

En un país on la marca Nivea no es diu nivea sinó "nívia", on les galetes Oreo no es són oreo sinó ório, on s'assenteix amb repetits "ok", on un pastís de llimona és un "pai de limón" (pie) i on es formulen els temps verbals a l'americaníssima ("estamos hablando", "voy llegando"), perquè coi em diuen a mi yanki?

Perquè vesteixo diferent de la majoria i perquè "en lugar de decir estacionamiento decís parking", respondria més d'un....

"Reina per un dia"

Hom sap que cada dona és reina de casa seva. Però ser reina d'un espai més ampli que el d'una casa i d'un grup de gent més ampli que el familiar no és una sensació que hagin experimentat gaires persones. Doncs bé, des de dissabte a la nit puc confirmar que jo, si.

En una decisió no sé de qui ni perquè, i en un moment d'auge de la festa de carnaval al Centre Català, vaig ser escollida ni més ni menys que Reina del Carnaval 2008. En un entorn on la paraula "rei" i derivats no fa gaire nosa, aquesta designació respon a la necessitat imperiosa dels veneçolans de designar sempre la reina -que no el rei- de qualsevol celebració o festa.

Quan ja havien estat premiades diverses comparses, les parelles i les disfresses individuals masculina i femenina, li va arribar el torn a la gitana. Si, aquesta era la meva disfressa! (que, per cert, em va costar algun comentari simpàtic tipus "ah, però vas disfressada???"jeje). Vaig arreplegar una camisa de flors, una faldilla, un parell de mocadors i moltes joies i ja ho tenia llest! No sé si el premi va ser per la disfressa, perquè va agradar la meva patosa manera de desfilar mentre mostrava el vestit al públic o senzillament per llàstima, però ben contenta que vaig pujar a l'escenari la meva corona de plata-plàstic amb llumetes vermelles intermitents!!

No vaig soltar llàgrimes ni agraïr als assistents i al jurat el premi com a les pel·lícules americanes. No vaig acabar enamorant-me del que va ser escollit Rei del Carnaval 2008 (un senyor gran amb una perruca...). Tan sols em vaig dedicar a continuar gaudint de la festa i a rebre amb satisfacció tothom que es dirigia cap a mi a felicitar-me pel meu nomenament. I és que per aquell dia ja no era l'Anna, sinó la Reina del Carnaval.

Això és adaptació al medi. El demés, tonteries.

"Els bolets"

Creuàvem les tres el carrer del concorregut bulevard de Sabana Grande. Un cotxe embalat va haver de frenar en adonar-se que nosaltres passàvem i va dedicar-nos un crit de “yanquis!!!”, que jo vaig confondre, per sorda o per no voler ser víctima d’un atac contra “guiris”, com un simple “trankis!!”.

De camí a casa, ens van dedicar un també amable “estos españoles, se les ve que son españoles allá dónde van”. Només vam poder dedicar-li una mirada curiosa per saber si això era bo o dolent…

Fa una setmana que han arribat la Marta i la Sandra, dues amigues de Barcelona (perdó, rodalies: Sant Pol de Mar i Bellpuig –Lleida-) amb qui he compartit els anys universitaris i l’etapa irlandesa. Amb elles ha estat que m’he adonat de nou del difícil que resulta a vegades ser estranger a Veneçuela, i concretament a Caracas.

Si vas sol i passes desapercebut entre la gens fàcil i tan diferent estètica veneçolana, la teva presència pot despertar curiositat i fins i tot pots resultar exòtica, però si vas en grup i sense ànim de passar desapercebut, el que vol dir vestit com hi vas sempre i parlant en català, corres el risc de ser vist com un euro amb potes d’una banda i d’engendrar la viva imatge del poble a qui tant odi i culpa ha dit tenir el president de l'altra.

De res serveixen explicacions de que ets jove i el jove, de per si, “está pelando bola” sempre, o sigui que va sempre apurat en termes econòmics. De res serveix tampoc dir que tu ets català, i que tu no ets “espanya”. Seguiràs sent un bolet, amb tot lo bo i lo dolent que això implica.