"Els bolets"

Creuàvem les tres el carrer del concorregut bulevard de Sabana Grande. Un cotxe embalat va haver de frenar en adonar-se que nosaltres passàvem i va dedicar-nos un crit de “yanquis!!!”, que jo vaig confondre, per sorda o per no voler ser víctima d’un atac contra “guiris”, com un simple “trankis!!”.

De camí a casa, ens van dedicar un també amable “estos españoles, se les ve que son españoles allá dónde van”. Només vam poder dedicar-li una mirada curiosa per saber si això era bo o dolent…

Fa una setmana que han arribat la Marta i la Sandra, dues amigues de Barcelona (perdó, rodalies: Sant Pol de Mar i Bellpuig –Lleida-) amb qui he compartit els anys universitaris i l’etapa irlandesa. Amb elles ha estat que m’he adonat de nou del difícil que resulta a vegades ser estranger a Veneçuela, i concretament a Caracas.

Si vas sol i passes desapercebut entre la gens fàcil i tan diferent estètica veneçolana, la teva presència pot despertar curiositat i fins i tot pots resultar exòtica, però si vas en grup i sense ànim de passar desapercebut, el que vol dir vestit com hi vas sempre i parlant en català, corres el risc de ser vist com un euro amb potes d’una banda i d’engendrar la viva imatge del poble a qui tant odi i culpa ha dit tenir el president de l'altra.

De res serveixen explicacions de que ets jove i el jove, de per si, “está pelando bola” sempre, o sigui que va sempre apurat en termes econòmics. De res serveix tampoc dir que tu ets català, i que tu no ets “espanya”. Seguiràs sent un bolet, amb tot lo bo i lo dolent que això implica.