Avui: caos a Nova York pel temporal de neu.


Gràcies.

Gràcies per haver fet allò que tants milers de milions de persones desitgem fer i faríem si tinguessim ocasió... Un tira una sabata i el detenen, el torturen i qui sap què més. L'altre destrueix un país i milers de persones i "pobre, un desgraciat iraquià li va tirar una sabata en una roda de premsa... el que podria haver passat".

Una "sabatassa" és la mostra més evident del que es mereix aquest senyor. Una "sabatassa" que vivament ha esquivat, en això si ha estat hàbil el president Bush. I és que normalment a les rodes de premsa s'esquiven preguntes. Ara, també sabates.

Benvinguda sigui la pràctica. A qui s'ho mereixi: "sabatassa"!

Robar un telèfon mòbil........un ensurt
Robar un cotxe............una vida
Obtenir 30 milions de bolívars..........un segrest
Jugar-te la vida..........l'autopista

Que et robi la guardia nacional en un control de carretera...........no té preu.


Avui sento impotència. Avui odio el desordre, odio la corrupció i odio la guardia nacional i tot cos policial veneçolà més que mai. Avui tinc ànsia d'ordre, de serietat i de coses clares.

Tren de tornada

Començo a sentir nostàlgia i pena quan sóc conscient que vaig visitant per darrera vegada tants raconets del país. Quan sento que esgoto el temps i les persones. Quan sé que no reviuré sensacions i sentiments que només alguns llocs , alguns moments i alguna gent em regala. Quan miro el bitllet que em recorda, antipàtic, que és hora de marxar, que ja tinc tren de tornada.

(((26 de juny: CARACAS - BARCELONA. Anna Montero Farrero)))

------ No s'admeten canvis ni modificacions-------------------

Sr. Uribe,

Caracas, 7 de març de 2008

Sr. Uribe,

em dirigeixo a vostè des del país veí, Veneçuela. No, no comentaré res sobre el tancament de l'embaixada colombiana a Caracas ni de la retirada de diplomàtics veneçolans del seu país. No, tampoc faré esment de les marxes contra la guerra que avui han omplert algunes places de la ciutat. Ni intentaré fer-li saber els gravíssims efectes que una guerra entre països tindria avui aquí.

No, ni valoraré la seva tasca en el greu conflicte colombià. No es preocupi, que no parlaré sobre els guerrillers de les FARC de les zones frontereres, ni de la política veneçolana en aquesta qüestió. No vull que es pensi que pretenc fer entendre que les FARC no són un grup terrorista. I tampoc vull trencar relacions diplomàtiques amb vostè.

Tan sols volia preguntar-li, Sr. Uribe, amb serenitat i tot el meu respecte, si vostè creu de veritat que es venç el terror amb més terror. Si es fa justícia amb els segrestats, familiars, persones ja alliberades i amb el país sencer d'aquesta manera.

Si ells es tiren pel balcó, també ho farà vostè?

Rebi una cordial salutació,

..........................................................................................................................................................................

...9 de març a Veneçuela...

Dimarts a la tarda, el Joan*, treballador del Centre Català de Caracas, s'asseu a la taula de la biblioteca i treu d'un sobre tota la paperassa electoral. Tot i haver viscut tota la seva vida aquí, té nacionalitat espanyola i pot exercir des de Veneçuela el seu dret a vot.

Fulleja les opcions i procedeix a fer la primera eliminatòria, que farà tot escuàlid a Veneçuela: paperetes que diguin la paraula "comunista". Per si de cas, em pregunta si hi ha algun partit que recolzi o simpatitzi amb el president Chàvez, perquè si fos el cas també l'eliminaria de la competència.

Poca estona després i acabada la classificació amb paràmetres desconeguts, reflexiona i decideix que votarà el PP o el PSOE, al cap i a la fi són els únics que coneix. Qui diu coneix, diu allò de "em sonen", perquè no triga a arribar la gran pregunta: el PP és el del Zapatero?? La seva pregunta força una breu explicació de l'actualitat política espanyola. Tot plegat per acabar qüestionant: "Quin farà millor per Catalunya??".


Bé, aquesta anècdota la llenço per preguntar-se i reflexionar sobre el sentit i la legitimitat del vot a l'exterior...

Mentres, desitjar-vos una feliç jornada electoral i... que guanyi qui hagi fet millor campanya, clar!

*Joan és el nom fictici que he inventat per deixar en l'anonimat aquest votant del PSOE.

"Yanki tu!"

Si sóc yanki jo, ets yanki tu.

Capficada encara en perquè em diuen yanki a mi si yanki per excel·lència és algú procedent dels estimats i odiats Estats Units, us explico perquè em vaig quedar amb les ganes d'oferir la raonada resposta de: yanki tu!!

En un país on el béisbol és l'esport nacional i mitja vida transcorre en centres comercials -qui té compra i qui no té passeja- al més pur estil nord-americà (fins i tot s'explica amb orgull que Caracas té el centre comercial més gran de tota llatinoamèrica), qui té els sants pebrots de dir-me a mi yanki, que em surten alèrgies només veure aquells aparcaments de quatre pisos???

En un país on la marca Nivea no es diu nivea sinó "nívia", on les galetes Oreo no es són oreo sinó ório, on s'assenteix amb repetits "ok", on un pastís de llimona és un "pai de limón" (pie) i on es formulen els temps verbals a l'americaníssima ("estamos hablando", "voy llegando"), perquè coi em diuen a mi yanki?

Perquè vesteixo diferent de la majoria i perquè "en lugar de decir estacionamiento decís parking", respondria més d'un....

"Reina per un dia"

Hom sap que cada dona és reina de casa seva. Però ser reina d'un espai més ampli que el d'una casa i d'un grup de gent més ampli que el familiar no és una sensació que hagin experimentat gaires persones. Doncs bé, des de dissabte a la nit puc confirmar que jo, si.

En una decisió no sé de qui ni perquè, i en un moment d'auge de la festa de carnaval al Centre Català, vaig ser escollida ni més ni menys que Reina del Carnaval 2008. En un entorn on la paraula "rei" i derivats no fa gaire nosa, aquesta designació respon a la necessitat imperiosa dels veneçolans de designar sempre la reina -que no el rei- de qualsevol celebració o festa.

Quan ja havien estat premiades diverses comparses, les parelles i les disfresses individuals masculina i femenina, li va arribar el torn a la gitana. Si, aquesta era la meva disfressa! (que, per cert, em va costar algun comentari simpàtic tipus "ah, però vas disfressada???"jeje). Vaig arreplegar una camisa de flors, una faldilla, un parell de mocadors i moltes joies i ja ho tenia llest! No sé si el premi va ser per la disfressa, perquè va agradar la meva patosa manera de desfilar mentre mostrava el vestit al públic o senzillament per llàstima, però ben contenta que vaig pujar a l'escenari la meva corona de plata-plàstic amb llumetes vermelles intermitents!!

No vaig soltar llàgrimes ni agraïr als assistents i al jurat el premi com a les pel·lícules americanes. No vaig acabar enamorant-me del que va ser escollit Rei del Carnaval 2008 (un senyor gran amb una perruca...). Tan sols em vaig dedicar a continuar gaudint de la festa i a rebre amb satisfacció tothom que es dirigia cap a mi a felicitar-me pel meu nomenament. I és que per aquell dia ja no era l'Anna, sinó la Reina del Carnaval.

Això és adaptació al medi. El demés, tonteries.